En aquest context, es produiren a Chicago una sèrie de movilitzacions al carrer per demanar la jornada laboral de 8 hores diàries.
La reivindicació consistia en demanar 8 hores de treball, 8 hores de
descans i 8 hores d’oci. Durant les manifestacions va haver-hi molts
incidents i, fins i tot, va haver-hi una explosió d’una bomba de dinamita. La resposta de la policia va ser obrir foc real contra els manifestants
i tot plegat va acabar malauradament en una tragèdia amb nombroses
persones ferides i amb diversos morts. Tot i que mai es va poder provar
qui havia llançat la bomba, es va agafar uns quants caps de turc d’entre
els líders sindicals i se’ls va sotmetre a un judici populista, molt
mediàtic i amb un jurat totalment esbiaixat que els va acabar declarant
culpables.
El moviment obrer internacional, al cap
dels anys, va concensuar establir el primer de maig com a dia
internacional del treballador, commemmorant així aquells tristos dies de
maig a Chicago. Avui en dia, l’1 de maig és festiu en la majoria de països desenvolupats
i es fa servir per sindicats i representants de treballadors per a
reivindicar els drets de la classe obrera. Com a curiositat, dir-vos que
als Estats Units, precisament l’indret on es produiren els fets
històrics, l’1 de maig no és dia festiu.
En altres països com Marroc, Hondures, Romania, Xina o Bangla Desh, el treball és molt precari i molts empresaris vulneren els drets dels treballadors.
Ara fa un any es va enfonsar l'edifici del taller tèxtil Rana Plaza de
Bangla Desh. Més de 1.500 persones hi van morir. La fàbrica "low cost"
de les grans marques occidentals, a examen.
PER VEURE VÍDEO:
http://www.tv3.cat/videos/5054753/La-nostra-fabrica-low-costPER VEURE VÍDEO:
Ana Ruiz 2ESO C
Ara
fa un any, a Bangladesh hi va haver un ensorrament d’una fàbrica
tèxtil, el Rana Plaza, a on van morir milers de treballadors. Algunes de
les multinacionals de països rics, com Bennetton, Carrefour entre
d'altres, compraven roba en aquest fàbrica i penso que tenen una part de
responsabilitat en l'accident. L'amo del Rana Plaza va dir'ls-hi als
treballadors, quan aquests es van queixar de les esquerdes que hi havia a
l'edifici, que ja hi anirien uns arquitectes per mirar l'estat de
l’edifici, però en realitat els que hi van anar van ser uns amics de
l'amo. L'endemà de les protestes es va ensorrar l'edifici amb el
resultat de milers de morts.
Sembla
ser, que tot i la catàstrofe, a l'actualitat han canviat ben poques
coses i els treballadors de la indústria del tèxtil segueixen treballant
en les mateixes condicions.
Les
condicions dels treballadors eren molt dolentes: treballaven al terra,
sense espai, 12 hores diàries, cobrant 60 euros al mes.
Les víctimes volen justícia.
Una
possible solució podria ser que les empreses tèxtils d'aquests països
respectessin i milloressin els drets i les condicions laborals dels
treballadors i que els edificis passessin inspeccions tècniques per
comprovar el seu estat i eliminar els riscos d'enfonsaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada